domingo, 10 de noviembre de 2013

Pobresa a Barcelona

L'actual crisi té efectes sobre tota la societat i sobre tots els aspectes de la vida de les persones. Tanmateix els efectes sobre aquells grups més vulnerables de la societat són més intensos. Diversos estudis i informes ens mostren que indicadors sobre la qualitat de vida dels ciutadans són afectats negativament per una crisi que s'ha mostrat desigual en les seves conseqüències. La crisi econòmica està generant un augment considerable de les desigualtats socials, un empobriment de les classes mitjanes i un augment de la vulnerabilitat dels ciutadans, entesa aquesta vulnerabilitat com el risc de determinades persones o famílies d'esdevenir pobres.

Avui dia qualsevol persona té risc de caure en situació de pobresa o exclusió social. L'atur, la reducció d'ingressos, la pèrdua de l'habitatge, la reducció de les prestacions socials, les retallades en sanitat i educació, estan traslladant moltes franges de persones a l'exclusió social. Aquest fenomen s'acompanya amb una cronificació d'aquells sectors que han estat sempre més vulnerables a la pobresa i l'exclusió social.

Els nivells estructurals de pobresa a Barcelona, Catalunya i a Espanya han estat sempre elevats atenent a l'existència d'unes polítiques socials subdesenvolupades en el marc d'un Estat del Benestar tardà i feble.

La pobresa sempre ha estat un problema, però el context actual de crisi econòmica i retallades en polítiques socials fa que el problema esdevingui d'una gran importància política i que calgui,  des dels partits, articular respostes.

Sovint es planteja la pobresa com un mal endèmic, com una espècie de plaga bíblica a la qual ens hem d'acostumar a conviure com a societat. Aquest plantejament intenta inocular un pensament tan conservador com el de la "inebitabilitat" de les circumstàncies socials :"això sempre ha estat així i sempre ho serà, no hi ha res a fer, no hi ha alternativa"

Evidentment aquesta idea es falsa i interessada. Falsa perquè el mateix establiment de l'Estat del Benestar, i les diverses conquestes socials que la mobilització de les classes popular ha assolit, són prova que la realitat es pot modificar, amb lluita i reivindicació. Interessada perquè darrere d'aquest plantejament passiu davant de la realitat social, s'amaguen els interessos d'aquells que no volen canviar res perquè són els guanyadors de l'actual repartiment.

La pobresa i les desigualtats socials es poden i s'han d'acabar. Com? amb lluita i reivindicació política però també amb anàlisi social. El pla Beverigde va ser el primer exponent de com per implementar polítiques públiques cal prèviament un coneixement de la realitat social ( http://www.eumed.net/tesis-doctorales/2012/mirm/nacimiento_seguridad_social.html ).

Amb aquesta intenció la Fundació Nous Horitzons va realitzar ahir una jornada sobre "Pobresa i desigualtat a Barcelona" (http://noushoritzons.cat/agenda/events/14705), per tal de conèixer quina és la situació a la ciutat de Barcelona.

La situació que es va presentar és molt preocupant. Trobem un augment esfereïdor de la pobresa i de les desigualtats socials a Barcelona que té uns impactes duríssims sobre les circumstàncies personals de molts veïns i veïnes dels nostres barris.

Algunes dades per entendre de forma esquemàtica en quina situació ens trobem:

- Més de 110.000 persones a l'atur amb un augment de la taxa d'atur del 225% de l'any 2008 al 2012.

- Unes 45.000 persones no reben cap tipus de prestació.

- 30.000 talls d'aigua a Barcelona per famílies que no poden atendre el pagament dels rebuts.

- 100.000 llars amb risc de pobresa energètica.

- 2.900 nens i nenes amb risc de malnutrició.

- 17 desnonaments al dia.

- 90% de nous contractes de treball  temporals.

- Diferència de 8 anys en l'esperança de vida entre barris.

- Augment de les desigualtats territorials entre barris risc i pobres a la ciutat.

Des de l'agrupació d'ICV- Eixample vam preparar un breu informe sobre la pobresa a Barcelona que es pot consultar aquí:  Informe sobre pobresa a Barcelona

I quina proposta es fa des de l'Ajuntament de Barcelona per tal d'afrontar aquesta situació? La resposta la podem trobar a la proposta de pressupostos per l'any 2014. En paraules de Ricard Gomà:

“la manca d’ambició de Xavier Trias en la lluita contra la pobresa”, “que es tradueix en uns pressupostos que, en comptes de lluitar contra les desigualtats i la pobresa, les amplien i a més avalen les retallades dutes a terme per CiU a la Generalitat”.

Gomà ha denunciat que només el 7,5% (32 milions d’euros) de les inversions previstes pels pressupostos de CiU del 2014, amb un total de 426 milions, es dedicarà a aspectes socials. Trias preveu una frenada en sec de les inversions en equipaments socials, com centres de serveis socials i escoles bressol municipals, i una despesa social “ del tot insuficient que des d’ICV-EUiA considerem que s’ha de doblar”.

“Les polítiques de Trias han provocat una intensificació i agreujament de les desigualtats i la pobresa a Barcelona, i no han sabut frenar l’impacte de la crisi econòmica ni les retallades del govern de Mas”, segons Gomà. “S’està donant un increment galopant dels desequilibris entre barris, i si parlem de xifres, podem dir que hi ha 17 desnonaments al dia mentre es retallen 12.000 ajuts socials al lloguer o que hi ha 2.900 nens i nens amb risc de malnutrició mentre i 3.000 famílies s’han quedat sense Renda Mínima d’Inserció (RMI)”.

Gomà ha criticat que els pressupostos que pretén tirar endavant Trias “marginen la Barcelona dels barris, amb un descens del 57% de la inversió en els districtes que tenen la renda per càpita més baixa”. “Es deixa de banda la redistribució territorial, i per exemple es preveu la mateixa inversió per càpita a Nou Barris i Eixample, amb una desigualtat de 51 punts en renda per càpita”, ha destacat Ricard Gomà. “A més, CiU preveu una inversió de 24,4 milions a zones benestants com Passeig de Gràcia o Balmes i només 10,6 milions en barris fràgils com La Clota, Bon Pastor o Trinitat Nova”.


Queda clar que per CiU la pobresa i les desigualtats socials no són una prioritat per què representa uns altres interessos, els d'aquells als que l'actual situació els hi està bé. Trias governa per aquells que treuran beneficis d'un model econòmic intensiu en el sector turístic. Es tracta d'un govern que desatén les necessitats de les classes populars de Barcelona per tal que els de sempre facin negoci. Davant d'aquest model injust el que cal és la denúncia i la mobilització perquè a les pròximes eleccions municipals la Barcelona real governi aquesta ciutat.

lunes, 4 de noviembre de 2013

Sobre honestidad y claridad en las propuestas territoriales

Me había hecho la promesa de no escribir ningún post sobre EL TEMA, pero.......


A raiz de las declaraciones de Dolors Camats respecto al contenido de la pregunta sobre la consulta soberanista, se ha suscitado un debate, a veces enconado, sobre la conveniencia o no de buscar un redactado inclusivo que permita sumar a federalistas.

Independientemente de las valoraciones que se puedan hacer sobre lo acertado, o no,  que es desde un punto de vista estratégico, se ha argumentado que la propuesta de ICV-EUiA puede tener problemas por falta de claridad.

Un ejemplo de este tipo de argumentación lo encontramos en el siguente post:

Se afirma que para incluir una opción federalista en la consulta se debe ser "honesto" y "claro" en la propuesta. Esto es, las personas que vayan a ejercer el voto deben tener claro los principales elementos que configuran cada una de las opciones.

Puedo estar conforme en que la propuesta "mantener la misma relación actual" es clara. Sin embargo, para ser democráticamente escrupulosos entonces debería añadirse otra propuesta "recentralizar el estado", ¿ o acaso no existen opciones políticas que abogan por una reducción del nivel competencial de las autonomías y un "tutelaje" de las mismas por el Gobierno central? Englobar estas opciones dentro de la categoría "mantener la misma relación actual" no es honesto ni claro.

Sin embargo,  el principal problema lo veo en plantear la independencia como una propuesta clara y unívoca.

Personalmente, me surgen algunas dudas cuando se hace la siguiente pregunta:

¿ desearía usted que Catalunya fuese un estado independiente?

La principal y más relevante sería: ¿independiente formando parte de la UE o sin formar parte? Y no se trata de una pregunta que tenga que ver con las consecuencias de la independencia, sino con el propio concepto de sobiranía. Actualmente la "independencia" respecto a otros países del estado del que formamos parte, implica una sobiranía compartida y limitada por una organización supranacional, la UE. Es coherente pensar que cuando alguien piense en estado independiente, pueda asumir que la frase implícitamente implica la pertenencia a la UE. Deberíamos exigir a esta propuesta la misma claridad que exigimos al resto, para que quien vote tenga claro que, al escoger la opción de la independencia, está eligiendo una independencia/sobiranía como la que actualmente tiene España o bien está eligiendo otro tipo de independencia/sobiranía. No es una cuestión baladí.

Otra duda que me surge al plantearme esta cuestión es: ¿independiente respecto a quien y respecto a qué? ¿se incluye en esta definición de independencia una estructura nacional que procure ser independiente de los mercados? ¿implica esa independencia una soberanía plena o limitada a las imposiciones de intereses económicos concretos? ¿estará la soberanía mermada por límites de déficit impuestos por agentes externos al nuevo estado?

Todas estas cuestiones hacen referencia al propio concepto de independencía. Como se puede comprobar, es un concepto que también requiere concreción y clarificación.

Finalmente, se suele exigir al modelo federal una definición concreta de su proyecto y, sobretodo, una demostración de que es realizable y factible. Se le exige una propuesta concreta aceptada por aquellos actores políticos que pueden hacerla realidad. (PP y PSOE).

Insisto en el mismo argumento: ¿porqué no exigir lo mismo  a la propuesta  independentista? Para que un estado sea independiente no sirve con una mera declaración de voluntad. Para ser independiente se requiere, entre otras cuestiones, el reconocimiento por parte de la comunidad internacional. ¿ Exigiremos, por tanto, a la opción independentista una carta de reconocimiento de 5,10,15 países para aceptar su planteamiento? ¿exigiremos un plan financiero que avale el sostenimiento de las cuentas públicas del nuevo estado? ¿le exigiremos garantías de viabilidad política?

Con todo ello, lo que intento transmitir es que, independientemente de cual sea nuestra preferencia sobre la cuestión, no es ecuánime exigir a una de las opciones más que al resto para estar incluida en la consulta. ¿claridad? sí, a todos  ¿no wishful thinking? sí, para todos.







viernes, 1 de noviembre de 2013

Escollir càrrecs públics per sorteig?

Des de fa uns anys es parla sobre la crisi de representació política. Els ciutadans de les democràcies representatives expressen una creixent desafecció cap als polítics i els partits (veure http://xgonzalbez.blogspot.com.es/2013/08/valors-politics-i-economics.html) i una decepció amb el model de democràcia liberal-representativa.

La tendència cap a la individualització, entesa com el procés d'afebliment dels vincles entre individus i grups socials, ha afectat de forma molt directa als partits polítics i d'una forma més àmplia a la representació política.

Els darrers anys ha sorgit un debat al voltant de la democràcia i de què hauria de ser una "democràcia real". Sovint aquest debat ha girat entorn de la democràcia directa, presentant aquesta forma de govern com la que ofereix una millor garantia d'una política protagonitzada pel poble i la que els interessos de la majoria popular tingui una millor expressió.

El debat entre democràcia directe i democràcia representativa no és nou i ha estat objecte de moltes reflexions al llarg de la història de la teoria política. En tot cas, voldria parar atenció sobre un punt en concret: el sorteig com a mecanisme per escollir els representants polítics/públics.

L'exemple pràctic de democràcia directe de major importància va ser, sens dubte, el d'Atenes, tant per la seva durada (gairebé 200 anys) com per la rellevància que va tenir políticament.

Les característiques principals de la democràcia d'Atenes es podrien resumir en: la rotació en els càrrecs, la brevetat dels mandats, la remuneració dels càrrecs públics, l'assemblearisme, l'existència de mecanismes de rendiment de comptes i el sorteig.

Com es podrà comprovar moltes d'aquestes característiques formen part dels debats actuals al voltant de com millorar la nostra democràcia per apropar-la a la idea de la democràcia directa. De fet, totes les característiques excepte una: el sorteig.

A "Los Principios del Gobierno Representativo" Bernard Manin explica com el sorteig era el mecanisme per escollir els principals òrgans i magistratures de la democràcia d'Atenes perquè es considerava que era la forma més democràtica de selecció. Mitjançant el sorteig es garantitzava la igualtat en les possibilitats d'exercir el poder aquelles persones que es presentessin voluntàries. En primer lloc, cal dir que la imatge que es presenta sovint de la democràcia directa d'Atenes com un sistema de govern en què tots els poders polítics de rellevància eren exercits pel poble reunit en assemblea és falsa. El sistema institucional comptava també amb altres òrgans d'importància política que no eren assemblearis (magistratures, consell, tribunals..). En aquests casos la "democràcia directa" s'assegurava a través de la rotació en els càrrecs i del sorteig com a mecanisme de selecció.

De fet, el sorteig era considerat l'únic mecanisme "democràtic" de selecció, mentre que les eleccions es consideraven oligàrquiques o aristocràtiques, ja que depenien d'una qualificació determinada (Aristòtil). Pels demòcrates era important que el ciutadà tingués l'oportunitat de ser governant i governat, ja que d'aquesta forma s'assoliria un bon govern: el fet d'haver rebut ordres faria que els governants tinguessin en consideració les opinions dels afectats per les seves ordres, per altra banda saber que en un futur seria governat evitava actuacions despòtiques i voluntàriament injustes. Per garantir-ho la democràcia tenia un elevat nivell de rotació del càrrecs públics.

La combinació de rotació-sorteig el que reflectia era una gran desconfiança cap a la professionalització de la política (debat encara vigent). Creien que els professionals acabarien dominant la política i es tenia la idea que qualsevol ciutadà, fos qui fos, estava suficientment capacitat per a emetre la seva opinió sobre assumptes públics, ja que tots els homes (les dones no es considerava ciutadanes plenes) tenien "virtut política".

¿es pot plantejar un mecanisme com el d'Atenes de rotació-sorteig a les actuals democràcies? ¿el grau de complexitat dels actuals problemes polítics el fa inadequat?

Com afirma Andrés de Francisco ( Teorías y modelos de democracia ) tot i les possibles objeccions que es poden posar a l'aplicabilitat d'aquest mecanisme per la complexitat dels assumptes públics, existeixen molts "microespais" on es podria aplicar: política local, les agrupacions locals de partits polítics, associacions, sindicats, escoles, universitats, comitès d'empresa... Es tracta d'espais amb un nivell de complexitat molt inferior a la d'Atenes, que va arribar a comptar amb assemblees de milers de persones.
Segons de Francisco un plantejament d'aquest tipus podria esdevenir en mecanisme de participació directa dels ciutadans en política que donés resposta a les demandes d'una millora en la freqüència i intensitat de la participació política.
Pensem , per exemple, en l'àmbit municipal en els consells de barris o de districte. Estan pensats com a mecanismes de participació passiva de la ciutadania, des d'una concepció de la democràcia com una democràcia d'audiència el funcionament : es basa a donar "veu" al ciutadà per tal de mantenir l'aparença de què pot participar en política no només amb les eleccions.

Si apliquéssim a escala local una democràcia d'assemblea, combinats amb uns òrgans rotatoris escollits per sorteig entre aquelles persones que volguessin optar a aquests òrgans, tindríem una democràcia qualitativament millor? S'afirma que el ciutadà no només tindria la possibilitat d'expressar la seva "veu", sinó que esdevindria protagonista de la política.

Pot haver-hi millor apoderament que fer del ciutadà-governat un ciutadà-governant?