domingo, 26 de enero de 2014

Per què no vol Trias que es vinculi l'Ajuntament amb la denúncia de la corrupció?

Recentment s'ha donat un fet a Barcelona que tot i poder semblar anecdòtic té una gran transcendència pel que significa.

El passat 23 de gener ve tenir lloc en el marc de les festes de Sant Antoni una xerrada sobre "Corrupció a la sanitat catalana". L'acte va ser organitzat per les fundacions d'ICV i EUiA: Fundació Nous Horitzons i Fundació l'Alternativa.
 


Els ponents eren tres reconeguts experts en la matèria: l'Albano-Dante, editor de la revista Cafè amb Llet, que s'ha especialitat en la denúncia de la corrupció a la sanitat, Agustí Colom, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes que va destapar el conegut com "Cas Crespo" i Milagros Pérez Oliva, redactora en cap d'opinió de El País.

L'acte va desbordar les previsions i l'assistència va ser massiva, de tal forma que gran part dels assistents van haver de seguir l'acte dempeus durant les dues hores que va durar el debat. És simptomàtic que un acte d'aquestes característiques en el marc de les festes majors d'un barri desperti tant d'interès. La ciutadania entén que unes festes majors són moments per compartir diversió i festa però també per compartir la indignació per la situació social a la qual ens ha portat les decisions de determinats responsables polítics. Els veïns i veïnes de Sant Antoni volen conèixer com a pas previ per poder actuar i aquest acte en va ser una mostra.

La qüestió és que en ser un acte que s'organitza en el marc de les festes majors, la comissió de festes de la mateixa ha de vetllar perquè el logotip de l'Ajuntament de Barcelona figuri en la difusió de tots els actes que se celebrin. Es tracta d'un protocol que el mateix Ajuntament manté amb totes les festes majors i les seves entitats gestores.

En el cas que ens ocupa, el districte de l'Eixample va donar instruccions expresses tant a la comissió de festes com als organitzadors de l'acte per tal que es retirés el logotip de l'Ajuntament amb aquestes paraules:" hem vist l'acte del que parlem i volem que no s'utilitzi (ni es vinculi) a l'Ajuntament en aquest acte"

Aquesta decisió de l'Ajuntament va provocar que s'haguessin de modificar els materials de difusió que s'havien preparat i que la pròpia comissió de festes de Sant Antoni ho denunciés al sopar de festa major. La qüestió va arribar als mitjans de comunicació (<---link)

El nerviosisme s'ha apoderat de CiU al veure reflectit a la premsa el tema i han començat a intentar tergiversar a través de twitter. La maquinària de manipulació ha intentat justificar la negativa de l'Ajuntament a través dels següents arguments:

Pere Macias - Diputat de CiU :

- "I dons que us penseu! Els diners públics no són per finançar els actes de partit!"----> no cal incidir-hi gaire, la inclusió d'un logotip no té res a veure amb diners públics.

- "Un acte de partit no te de portar un logotip d'institució!" (sic) ---> no es tracta d'un acte d'un partit polític sino d'una xerrada amb tres experts sobre un problema que ens implica a tots: la corrupció.

Xavier Tomàs - Cap de Comunicació Web i Xarxes Socials de l'Ajuntament de Barcelona:
"els logotips s'han d'utilitzar sempre amb autorització" ---> no és cert, com abans he explicat i va informar per escrit el mateix districte de l'Eixample.,

"si CDC organitzés un acte i planxés el logo de l'Ajuntament què et semblaria? Exacte, però com ho fa ICV està bé, oi?" ----> van haver-hi actes d'organitzacions polítiques amb el logotip inclòs i el districte no va fer treure el logotip. Com per exemple un acte de les JNC.

El fet és que dels 140 actes que es van celebrar en el marc de les festes de Sant Antoni, l'Ajuntament de Barcelona governat per Trias només es va inquietar per un sol acte, un que tractava sobre la corrupció a la sanitat catalana. Hem d'entendre que Trias no creu que la corrupció política és un problema? No és convenient i fins i tot recomanable que la ciutadania s'informi sobre un fet que acaba provocant desafecció i desconfiança vers les institucions?

Dada per a la reflexió: Xavier Trias va ser conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya de l'any 1988 fins a l'any 1996

sábado, 18 de enero de 2014

Gamonal a Barcelona

La lluita veïnal al barri de Gamonal ha aconseguit aturar unes obres que es valoraven com desconnectades de les necessitats dels seus habitants, poc consensuades i debatudes amb els potencials beneficiats de les mateixes i amb un pressupost desproporcionat atenent al context socio-econòmic actual. Sembla que a aquests fets se suma algunes zones tèrboles en la relació entre l'administració municipal i un conegut constructor de la ciutat.

Sobre el debat de fons caldria una reflexió serena que el context de crispació actual fa molt difícil i que té a veure amb el mateix concepte d'espai públic i quina és la gestió més adequada del mateix. Hi ha qui considera paradoxal que hi hagi hagut aquesta reivindicació per defensar uns aparcaments per a vehicles que, al cap i a la fi, són una privatització d'un espai públic per a l'ús exclusiu d'una part dels ciutadans.

Si ampliem l'anàlisi i ens allunyem de la reforma concreta que es volia executar, veiem que es poden extreure algunes lliçons que són adaptables a altres indrets:

- En un context de greu crisi econòmica sembla encertat que un criteri transversal alhora de dissenyar la política de despesa de qualsevol administració pública sigui la reducció dels efectes que aquesta crisi té per la ciutadania. La política d'inversió ha de tenir sempre present que existeix un gruix important de persones que estan patint moltes mancances per la crisi econòmica i les retallades de serveis públics. No tenir present aquest fet sempre i a tot arreu és un gran error.

- És imprescindible una fase prèvia de debat i consens alhora de l'elaboració de polítiques municipals, sobretot pel que fa a la inversió i redisseny urbà.
Aquesta fase de consulta i debat ha d'ésser, a més, de qualitat. Els temps de la teatralització de la participació mitjançant la veu a organitzacions afins al poder i poc representatives s'han acabat. Cal que les administracions incorporin mecanismes reals de participació en l'elaboració i implementació de les polítiques públiques. La participació s'ha d'entendre com un valor en si mateixa i no pas com un tràmit necessari per donar-se un vernís democràtic.

Sembla que aquests dos principis que ens poden semblar evidents no han estat entesos per la dreta política a aquest país. Així tenim un alcalde de Burgos que pretén una reforma que finalment ha d'aturar per l'oposició veïnal i un alcalde a Barcelona que tampoc sembla entendre com cal governar.

Trias va camí de convertir Barcelona en el nou Gamonal. El pressupost d'inversions de l'Ajuntament de Barcelona per aquest 2014 no intenta esmenar les desigualtats socials existents a la ciutat i consolida la gentrificació de determinats barris .

Entre les obres més emblemàtiques que ha engegat en Trias per tal d'acabar el mandat en una apoteosi d'obres urbanístiques estan la reforma del Passeig de Gràcia i l'Avinguda Diagonal. En el cas del Passeig de Gràcia ens trobem amb una obra de pressupost molt elevat que respon als interessos del lobby turístic pel qual governa en Trias http://www.iniciativa.cat/bcn/news/41657. I totes aquestes inversions es fan alhora que s'anuncia una pujada del preu dels transports públics absolutament excesiva i que colpeix de manera especial a les classes treballadores de la nostra ciutat.

Pel altra banda, la reforma de l'Avinguda Diagonal s'ha fet sense debat ni participació ciutadana. I és que una de les altres senyes d'identitat de la dreta és la seva por a la participació i al debat, que té a veure amb la seva concepció limitada del que ha de representar la democràcia.

El govern de dretes de Trias no és una excepció. En trobem un altre exemple a la reforma de la Rambla del Poble Nou, on després d'un excel·lent procés de participació ciutadana, l'Ajuntament pretén arraconar l'opinió dels veïns i veïnes per tal d'aplicar el seu model de ciutat.

On esclatarà el "Gamonal" a Barcelona? És difícil de preveure quina serà l'espurna que farà saltar les barreres però el que està clar és que el govern de Trias està posant tots els elements per provocar un esclat social a Barcelona

domingo, 12 de enero de 2014

Crisi del bipartidisme? Aprofitem-la per transformar

Diverses enquestes electorals semblen apuntar a una disminució important del vot dels dos partits majoritaris a España (PP i PSOE) . Alguns analistes i polítics han teoritzat sobre la fi del bipartidisme que ha caracteritzat el sistema de partits espanyol (http://www.eldiario.es/agendapublica/nueva-politica/declive-bipartidismo_0_197030564.html)

El cert és que, de moment i fins que hi hagi eleccions, aquest canvi l'hem de situar en el camp de la hipòtesi. En cas de confirmar-se s'haurà d'analitzar si, més enllà de circumstàncies conjunturals com la crisi econòmica, existeixen raons estructurals que expliquen un canvi tan important en un sistema de partits que s'ha mostrat molt estable durant més de 30 anys.

Una possible temptativa seria la possibilitat d'enfocar aquest declivi dels dos partits majoritaris en el marc del declivi del tipus de partit al qual, tant PP com PSOE, poden pertanyer: els partits catch-all.

Aquesta categoria de partits va ser introduïda per primer cop als anys 60's per Otto Kirchheimer i volia copsar els canvis a nivell organitzatiu i funcional que van experimentar alguns partits que originàriament havien estat partits de masses o de quadres. Aquest canvi consistia en una disminució de l'anclatge ideològic del partit, un enfortiment de les direccions dels partits, una disminució de la importància de l'afiliat i una voluntat de traspassar la representació d'un grup social determinat per intentar abraçar tota la societat amb l'objectiu de maximitzar el vot. Aquesta priorització del vot per sobre de qualsevol altra consideració fa que aquest tipus de partit adaptin el seu programa i estratègia electoral per aconseguir el recolzament del vot canviant del centre polític. Com a conseqüència es dóna un procés de moderació i d'assimilació entre partits que fa que sigui difícil distingir les seves ofertes (PPSOE). Hans-Jürgen-Puhle senyala que existeixen excepcions en els casos on hi hagi controvèrsies molt important sobre determinats assumptes o bé cleavages etno-nacionals (Catalunya).

Puhle explica que des dels anys 70's s'ha donat en diversos països una crisi d'aquest nou tipus de partit que ha tingut com símptomes un major índex de vot protesta o d'abstenció, la disminució del vot als partits catch-all (que van pasar del 90% als anys seixanta al 70% durant els noranta), una reducció de la presència social i influència dels partits i uns creixent nivells de fragmentació i competició.

Una altra dinàmica que explica Puhle és el que podríem traduir com partitocràcia. A Europa, l'experiència del trencament de les democràcies d'entreguerres, va fer que es consolidés en alguns països com Alemanya, Àustria, Itàlia, Grècia i Espanya, un sistema que dóna un paper cabdal als partits polítics. Aquests dominen l'Estat, les seves institucions, l'administració pública, l'educació, els mitjans de comunicació, etc. Els privilegis que els partits obtenen d'aquest sistema són aprofitats per tots els partits rellevants i s'incrementa en aquells països amb sistemes territorials descentralitzats ( Alemanya o Espanya ). Alguns autors com Katz i Mair arriben a teoritzar amb l'existència d'un nou tipus de partit: el partit càrtel. Aquests partits estan enquistats en l'estructura estatal de tal forma que ja no representen interessos socials davant del govern i la burocràcies sinó que acaben representant-se primer a si mateixos ("no nos representan") com a "classe política" (aquí li diem "casta política"). Aquest sistema partitocràtic comporta el domini de l'executiu sobre el Parlament i sobre els respectius partits i una proximitat de l'stablisment partidista i l'Estat que limita la capacitat del partit per a reformar-se i incentiva la corrupció i el clientelisme (PP).

Com es pot comprovar la descripció que fa Phule del sistema partitocràtic s'adapta perfectament al cas espanyol. Pel que fa a la categorització de PP i PSOE com a partits catch-all té algunes deficiències però cal tenir present que es tracta de categories genèriques.

El fet que Espanya sigui una democràcia relativament jove pot fer que algunes dinàmiques polítiques amb determinats períodes de maduració, esdevinguin amb un decalatge temporal respecte al succeït a la resta d'Europa. La crisi dels partits catch-all, de la representació i de la partitocràcia en pot ser un exemple. Les experiències viscudes en altres països ens poden ajudar a predir què pot passar en el nostre. El països que van patir aquesta crisi amb anterioritat van veure com disminuïa el recolzament electoral als principals partits, va augmentar la volatilitat i va haver-hi una disminució d'afiliació als partits polítics. Per altra banda els partits van haver de fer front a un actor polític que va donar veu al desencant i als sentiments antipartidistes: els moviments socials.

Aquests van ser considerats per molts com l'alternativa viable als partits: no formaven part del sistema clientelar, tenien més diversitat i obertura que els partits i tenien una major flexibilitat ideològica i programàtica. Alguns d'ells pretenien haver superat la divisió entre l'esquerra i la dreta ( 15m? ) i, en definitiva, semblaven que esdevindrien el nou actor polític preferent.

Què va resultar de tot aquest procés?

Excepte algun cas exitós que va passar, precisament, per la transformació de moviments socials en una estructura partidista (Els Verds alemanys), l'impacte real d'aquests moviments va ser reduit. En tot cas va tenir efectes positius en els principals partits que van introduir nous temes als programes així com nous canals de participació.

Aquestes dinàmiques no van aconseguir revolucionar cap sistema polític ni van produir cap canvi fonamental.

I és en aquest sentit que aquells que volem que el canvi es produeixi hem d'aprendre d'experiències prèvies. En primer lloc, cal fer front al principal "enemic" de la transformació social: la fragmentació. Des de l'esquerra transformadora hem de ser capaços d'aglutinar esforços i energies per tal que tanta feina des de llocs diversos i tantes bones experiències tinguin la seva expressió política en un actor capaç de transformar. Experiències prèvies ens mostren que, tot i que sembli que el sistema és insostenible, aquest té una capacitat d'adaptació molt gran.

En segon lloc, cal que moviments socials i partits d'esquerra transformadora siguin capaços de construir plegats un nou tipus de partit. Perquè l'actor polític que en el sistema actual té més possibilitats de transformar continua essent un partit polític. En aquest sentit cal fugir dels debats nominalistes. El problema no són els partits polítics "per se" sinó l'estructura i característiques del partit polític. La situació actual requereix voluntat de consens entre aquells que volem transformació social i política i fugir de l'il·luminació de l'adanisme perquè, com es pot comprovar, no som tant Adan com pensàvem.
Per ampliar: "Crisis y Cambios de los partidos Catch-all" Hans-Jürgen Phule

jueves, 2 de enero de 2014

De Nova York a Barcelona : dues ciutats amb la mateixa història

A Història de dues ciutats, Charles Dickens exposa el contrast entre les ciutats de Londres i Paris durant el s. XVIII. Una Londres amb pau i sense conflicte social vers un París en ple fervor revolucionari.
Durant la seva campanya per les eleccions a l'alcaldia de Nova York, Bill de Blasio ha fet servir la metàfora de les dues ciutats en un sentit diferent. Ha descrit la realitat d'una ciutat dual, dividida, amb dues realitats convivint en un mateix espai: dues ciutats. 
Per una banda la Nova York dels negocis i el luxe, abocada al turisme i al comerç. Aquesta ciutat necessitava un govern diligent amb els rics i que fos capaç de proporcionar seguretat i facilitats per a fer negocis. Cal dir que Bloomberg ha estat un bon alcalde per aquesta ciutat durant 12 anys. Els ciutadans d'aquesta Nova York han gaudit durant el seu mandat d'una alcaldia que ha defensat els seus interessos com ningú i d'una etapa en la qual han pogut incrementar els seus beneficis de forma molt notable.
Però existeix un altra Nova York, la ciutat de les classes populars i treballadores. Una ciutat que ha vist com s'incrementaven de forma notable les desigualtats socials, l'exclusió social i la pobresa. A aquesta ciutat no han arribat els beneficis de la política econòmica de Bloomberg, ja que estava pensada només per uns pocs. Aquesta ciutat ha trigat molts anys a entendre quelcom que les classes treballadores no hauríem d'oblidar mai: el progrés econòmic sense redistribució no té sentit per la majoria. Fer de Nova York una ciutat enfocada al negoci i consolidar-la com a destí turístic mundial no va tenir com a conseqüència necessàriament una major redistribució de rendes, ans al contrari.

El passat mes de novembre Bill de Blasio va guanyar les eleccions municipals amb un 70% dels vots i ha passat a ser el primer alcalde demòcrata a Nova York en 20 anys. L'important és que ho ha fet amb un programa electoral que té com a eix vertebrador la justícia social i com a objectiu la " plena igualtat d'oportunitats sense tenir en compte el codi postal".

Per assolir aquests objectius, els instruments seran els habituals des d'una postura progressista: increment d'ingressos via impostos a aquells que ingressen més i  l'activació d'una despesa social que tingui en compte aquells que més ho necessiten (inversió en educació, construcció de 200.000 habitatges públiques).

Com es pot comprovar la situació a Nova York és perfectament assimilable a la Barcelona actual. Diversos indicadors assenyalen que el procés de dualització de la ciutat s'ha accelerat:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/12/12/catalunya/1386877645_745061.html
Davant d'aquesta realitat tenim un alcalde, en Xavier Trias, que governa pensant només en una minoria i que respon a uns interessos molt determinats:

http://xgonzalbez.blogspot.com.es/2013/12/barcelona-barri-barri.html

Tot i que el temps que porta Trias a l'alcaldia és molt menor al que va estar Bloomberg, cal dir que està executant el mateix model de ciutat d'una forma implacable. En Trias i la dreta a Catalunya i Espanya veuen aquesta crisi com una finestra d'oportunitat. Entenen la crisi com el context perfecte per aplicar polítiques de retallades antisocials i consolidar el seu model de societat individualista, insolidària i privatitzada. Sovint aprofiten el neguit dels ciutadans per justificar les seves polítiques classistes. "Cal facilitar el turisme i l'activitat econòmica per crear llocs de treball" és el mantra del govern de Trias. El que no es demostra és quants llocs de treballs es generaran. El que no s'explica és quina qualitat tindran. El que mai es diu és quin és el repartiment de la "riquesa" generada. I mentrestant tot està en venda, tot és susceptible d'oferir-se al mercat perquè aquells que més tenen se'n pugui aprofitar.

Barcelona és socialment d'esquerres i no es mereix un alcalde com Trias. Existeix una opció política que presenta un model alternatiu: amb una ciutat inclusiva, amb cohesió social, democràtica i participativa. Cal que aquesta opció política sigui capaç d'aglutinar forces per esdevenir subjecte polític majoritari i cal que tots aquells que volem una Barcelona diferent hi aboquem esforços perquè sigui possible.