La indepèndència de les classes populars?

Aquest article forma part d'un conjunt d'opinions sobre la qüestió: les esquerres han de donar suport a la independència de Catalunya?, publicat al blog de l'Escola de Pensament Critic, i que es pot consultar aqui  http://www.elcritic.cat/blogs/raons/2015/09/24/les-esquerres-han-de-donar-suport-a-la-independencia-de-catalunya/

Català:

Per tractar de respondre a la qüestió plantejada, primer caldria intentar definir de forma sintètica quins són els trets principals del pensament d’esquerres i comprovar si són compatibles amb l’actual projecte independentista.

L’esquerra, com a ideologia, abasta diversos projectes polítics amb no poques diferències entre ells i hi podem encabir des de la socialdemocràcia, el comunisme, els nous moviments socials o fins i tot l’anarquisme.

Tractar de trobar el fil roig que lliga aquestes diverses tradicions polítiques i les uneix en el pensament comú de l’esquerra implica buscar quin és el mínim comú de totes elles: rebel·lar-se davant la desigualtat social, escollir sempre defensar el pobre, pensar que el canvi social ha d’anar destinat a millorar les condicions vitals d’aquells que més ho necessiten, aquests haurien de ser els principals objectius de qualsevol projecte polític que es reivindiqui com d’esquerres.

Com a gent d’esquerres, el que hauria de preocupar-nos és si qualsevol proposta de canvi social tindrà efectes positius sobre les classes populars i aquells més desfavorits de la societat.

L’independentisme és, sens dubte i per definició, un projecte de trencament amb el sistema. És evident que la constitució d’un possible nou estat és, potencialment, una oportunitat per implementar un model de societat que reculli els objectius i preocupacions dels corrents polítics d’esquerres. Ara bé, garanteix l’actual projecte independentista a Catalunya una millora de la situació d’aquells que ens hauria de preocupar a la gent d’esquerres? La meva opinió és que no.

Difícilment pot un projecte liderat políticament per la dreta podrà impulsar les transformacions socials i polítiques necessàries per defensar els interessos de les classes treballadores. Com l’experiència històrica mostra, la correlació de forces en els períodes constituents d’un estat té una transcendència molt important per definir els límits amb què posteriorment s’hi podran realitzar polítiques concretes. Afirmar que el projecte independentista està actualment dirigit, controlat i, en part, segrestat per la dreta no implica menystenir l’àmplia base civil que l’ha impulsat aquests darrers anys. L’impuls social ha fet créixer un projecte que actualment està gestionat per aquells que sempre han representat els interessos de qui més té.

D’altra banda, l’actual projecte independentista no és un projecte emancipador per les classes populars perquè les forces d’esquerres del moviment independentista estan disposades a postposar la defensa de les classes populars al naixement i consolidació d’un nou estat. ERC ha mostrat aquests darrers anys que està disposada a assumir gairebé qualsevol preu polític per tal d’assolir l’objectiu de la independència. Pel que fa a la CUP, tot i la seva retòrica de trencament i de no renúncia a la transformació social, el cert és que ha estat deliberadament ambigua pel que fa a donar suport a què Artur Mas pugui ser qui lideri el procés de transició nacional. D’altra banda, no ha dubtat en donar el suport necessari perquè el projecte independentista progressi, fent abstracció del fet que és la dreta qui el controla i condiciona. De ben segur que la constitució d’un nou estat comportaria molts moments d’excepcionalitat que necessitarien novament que determinades esquerres renunciïn a la defensa dels interessos de les classes populars, fet especialment greu si tenim en compte que podria trigar un nombre indeterminat d’anys a ser realitat i amb uns costos que afectarien especialment a les classes populars.

Un altra qüestió que hauria de posar en alerta a la gent d’esquerres és que l’independentisme es tracta d’un projecte que no compta actualment amb el suport majoritari de les classes populars. L’anàlisi de les dades demoscòpiques mostren que aquells pitjor situats socialment són els que menys suport donen al projecte independentista. L’independentisme és molt minoritari en els grups de rendes baixes, en la classe obrera no qualificada o, per exemple, en els barris deprimits de les zones metropolitanes. Que un projecte de transformació social no compti amb el suport d’aquells a qui les forces d’esquerra aspiren a representar i defensar hauria de ser motiu de reflexió profunda. Sovint aquells que defensen l’actual projecte independentista afirmen que estan disposats i disposades a assumir el cost que el procés de transició nacional els podria provocar. Em temo que no és valentia, sinó inconsciència d’aquell que no ha hagut de patir les conseqüències de la pobresa i la desigualtat.

La independència com a projecte polític està actualment hegemonitzat per una dreta que, amb l’argument de les transversalitat, ha aconseguit imposar la seva ideologia. Owen Jones al seu darrer llibre “El Establishment” explica una anècdota sobre Margaret Thatcher: l’any 2002 i després del triomf dels laboristes va afirmar cofoia “el nostre gran èxit ha estat Tony Blair. Hem obligat als nostres oponents a canviar”. Del que parlava Thatcher és d’hegemonia i de com, més de vint anys després de deixar el poder, havia assolit el que potser va ser la seva fita més rellevant: fer que moltes de les seves premises neoliberals fossin incorporades pel seu principal competidor, el laborisme. El procés d’unitat transversal de les forces independentistes s’ha fet des d’una preeminència de les forces conservadores que han conquerit l’hegemonia del moviment. Qualsevol canvi social que pugui emergir des d’aquesta hegemonia tindrà poc a veure amb el que l’esquerra hauria de tenir entre els seus principals objectius: lluita contra la desigualtat i millora de les condicions vitals de les classes populars. 

 

 

 Castellano:

 

Para tratar de responder a la cuestión planteada, haría falta en primer lugar intentar definir de forma sintética  cuales son los rasgos principales del  pensamiento de izquierdas y comprobar si  son  o no compatibles con el actual proyecto independentista.
La izquierda , como ideología ,abarca diversos proyectos políticos con no pocas  diferencias entre ellos  y podemos incluir en ella  desde la socialdemocracia, el comunismo, los nuevos movimientos sociales o incluso el anarquismo.
Tratar de encontrar el hilo rojo que liga estas diversas tradiciones políticas y las une en el pensamiento común de la  izquierda implica buscar cual es el mínimo común de todas ellas : rebelarse ante la desigualdad social, escoger siempre la defensa del pobre, pensar que el cambio social ha de ir destinado a mejorar  las condiciones vitales de aquellos que más lo necesitan. Estos habrían de ser los principales objetivos de cualquier proyecto político que se reivindique de izquierdas.
Como gente de izquierdas, lo que habría de preocuparnos es si cualquier propuesta de cambio social tendrá efectos positivos sobre las clases populares  y sobre aquellos  más desfavorecidos de la sociedad.
El independentismo es, sin duda y por definición, un proyecto de ruptura con el sistema. Es evidente que la constitución de un nuevo estado es ,potencialmente, una oportunidad para implementar un modelo de sociedad  que recoja los objetivos y preocupaciones de las corrientes políticas  de izquierdas. Pero, ¿ garantiza el actual proyecto independentista de Catalunya una mejora de la situación de aquellos que habrían de ser objeto de preocupación para la gente de de izquierdas? Mi opinión es que no.
Difícilmente  un proyecto liderado por la derecha  podrá impulsar las transformaciones sociales y políticas para defender los intereses de las clases trabajadoras. Como la experiencia histórica muestra, la correlación de fuerzas en los períodos constituyentes de un estado tiene una transcendencia  muy importante para definir los límites  con que posteriormente se podrán realizar políticas concretas. Afirmar que el proyecto independentista está  actualmente dirigido, controlado y, en parte secuestrado por la derecha no implica despreciar  a la amplia base civil que la ha impulsado estos últimos años. El impulso social ha hecho crecer un proyecto que actualmente está gestionado por aquellos  que siempre han representado los intereses de los que más tienen.
Por otro lado,  el actual proyecto independentista  no es un proyecto emancipador para las clases populares porque  las fuerzas de izquierdas del movimiento independentista están dispuestas a posponer su defensa al nacimiento y consolidación de un nuevo estado. ERC ha mostrado estos últimos años  que está dispuesta  a asumir casi cualquier  precio político para conseguir el objetivo de la independencia. En cuanto a las CUP, a pesar de toda su retórica de ruptura y de no renuncia a la transformación social, lo cierto es que ha sido deliberadamente ambigua sobre el hecho de dar apoyo  a Artur Mas para que pueda  liderar el proceso de transición nacional  y tampoco han dudado en dar el apoyo necesario para que el proyecto independentista progrese, abstrayéndose del hecho de que es la derecha quien lo controla y condiciona. Seguro que la constitución de un nuevo estado comportaría muchos momentos de excepcionalidad que necesitarían nuevamente  que determinadas izquierdas  renuncien  a la defensa de los intereses de las clases populares, hecho especialmente grave si tenemos en cuenta que podría tardar un número indeterminado de años a ser realidad y con unos costes que afectarían especialmente a dichas clases.
Otra cuestión,  que tendría que poner en alerta a la gente de izquierdas es que el independentismo es un proyecto que no cuenta actualmente con el apoyo mayoritario de las clases populares. El análisis de los datos demoscópicos muestra  que aquellos peor situados socialmente son los que menos apoyo dan al proyecto independentista. El independentismo es muy minoritario en los grupos de rentas bajas, en la clase obrera no cualificada o, por ejemplo , en los barrios deprimidos de las zona metropolitanas.  Que un proyecto de transformación social no cuente con el apoyo de aquellos a quien las fuerzas de izquierda aspiran a representar i a defender habría de ser motivo de profunda reflexión. A menudo  aquellos que defienden el actual proyecto independentista afirman que están dispuestos y dispuestas a asumir el coste que el proceso de transición nacional les  podría  provocar. Me temo que no es valentía, sino inconsciencia de aquel que no ha tenido que padecer las consecuencias de la pobreza i la desigualdad.
La independencia como proyecto político está actualmente hegemonizado por una derecha que con el argumento de la transversalidad, ha conseguido  imponer su ideología. Owen Jones en su último libro “El Establishment” explica una anécdota sobre Margaret Thatcher: el año 2002 y después del triunfo de los laboristas afirmó contenta que ” nuestro gran éxito es Toni Blair. Hemos obligado a nuestros oponentes a cambiar”. De lo que hablaba Thatcher es de hegemonía  y de como, más de veinte años después de dejar el poder, había conseguido lo  que quizás fue su objetivo más relevante: hacer que muchas de sus premisas neoliberales  fueran incorporadas por su principal competidor, el laborismo. El proceso de unidad transversal de las fuerzas independentistas se ha hecho desde una preeminencia  de las fuerzas conservadoras que han conquistado la hegemonía del movimiento. Cualquier cambio social que pueda emerger desde esta hegemonía tendrá poco que ver con lo que la izquierda debería de tener entre sus principales objetivos: lucha contra la desigualdad y mejora de las condiciones vitales de las clases populares.
 

Barcelona en Comú i el 27S

Molt s'ha escrit i teoritzat sobre el moment històric que ens trobem: el context postcrisi econòmica ha obert un escenari d'incertesa política i social que pot acabar cristal·litzant en canvis polítics favorables a les classes populars, o bé en la consolidació i restabliment del cicle iniciat amb la crisi econòmica del petroli, que va suposar una contínua degradació del sistema de drets socials i garanties que les classes populars havien conquerit al llarg de molts anys de lluites. Aquest lluita entre les dues possibles respostes té la seva expressió en tots els àmbits territorials, local, regional, estatal i europeu.

El 27S no és res més que la particular resposta local a aquest moment d'incertesa. Aquest pròxim 27 de setembre les dues sortides polítiques a la crisi s'expressaran en diverses candidatures: el replegament nacional insolidari que perpetua les desigualtats de partida, com a proposta dels que volen conservar l'statusquo del repartiment de riquesa i un plantejament polític des de les classes populars que pretén redefinir aquest repartiment pensant en la majoria.

Davant d'aquest moment transcendental que pot tenir una implicació molt rellevant per diverses generacions és del tot incompressible que pugui haver-hi actors polítics que decideixin mantenir-se al marge, obviant les repercussions que una sortida en un sentit o un altre pot tenir per les classes populars.

I és especialment incomprensible en actors polítics, com Barcelona en Comú, que van néixer precisament amb l'objectiu de millorar les condicions de vida de les classes populars i lluitar contra les desigualtats.

Com a integrant de "Barcelona en Comú" i "Catalunya Si que es Pot" se'm fa difícil de pair que la primera es desvinculi de la sort de la segona perquè per mi són instruments diferents per un mateix fi.

L'actitud de Barcelona en Comú davant del 27S es pot considerar conservadora, poruga i contraproduent. Conservadora per prioritzar mantenir el ja obtingut per sobre del potencial transformador que es podria assolir en un àmbit més gran, poruga per evitar l'enfrontament amb aquells han ostentat sempre el poder a Catalunya o bé per evitar enfrontar-se a aquells amb qui es poden fer pactes de govern en un futur, i contraproduent, perquè tard o d'hora es descobrirà que no és indiferent qui estigui a l'altre costat de la plaça per aplicar el propi programa.

Altres actors polítics, com ICV, EUiA o Podemos, haurien pogut mantenir aquesta mateixa actitud fa uns mesos: mantenir-se en la seva zona de confort i evitar arriscar-se. Si haguessin actuat així probablement Barcelona en Comú no seria una realitat actualment.

Així com la crisi dels refugiats ha demostrat que des de l'àmbit local es poden iniciar canvis en l'hegemonia amb un abast que va més enllà del seu espai propi, una candidatura amb un objectiu transformador no pot renunciar a ajudar a transformar la societat en benefici de les classes populars allà on sigui necessari, encara que no se sigui qui la lideri ni la controli.

Estic convençut que molts dels integrants de Barcelona en Comú esperen una rectificació d'aquest greu error. Encara hi som a temps, queden 21 dies.

Esperança de vida segons parada de metro

En la següent infografia elaborada per Guillem Font Colet @guillem__font es pot copsar de forma molt visual les diferències en l'esperança de vida entre els diversos barris de Barcelona a través del mapa de Metro. Tot i no ser dades actualitzades permeten veure l'escletxa que les diferències socials provoquen a la vida de les persones.

Aquest mapa explica perquè la lluita contra la pobresa i la desigualtat ha de ser una de les prioritats de les administracions públiques (com és actualment de l'Ajuntament de Barcelona).

Assenyaleu!

Fa un temps que l'independentisme ha entrat a una fase que podríem definir com "onanista" i que es caracteritza per adreçar missatges i focalitzar esforços en aquells que ja estan convençuts i tenen clara la seva posició respecte a la qüestió. Com alguns analistes polítics han entès, el moviment independentista no serà capaç d'assolir els seus objectius si no és capaç de convèncer a aquells que tenen dubtes o bé esperen a l'evolució dels esdeveniments per posicionar-se.

Aquesta fase "onanista" es caracteritza també per la desqualificació immediata i l'agressió verbal a tot aquell que expressi els seus dubtes o bé assenyali allò que li sembla no es fa bé des de l'independentisme. És evident que insultar o menystenir els arguments d'aquells que pretens convèncer no és la millor de les maneres d'ampliar l'esgotat creixement de l'independentisme.

Com que estic convençut que existeixen independentistes intel·ligents, amb ètica política i amb capacitat d'entendre les avantatges de convèncer als no convençuts en lloc de reafirmar als creients, us donaré un consell per tal d'arribar a aquells que, de moment, no creiem que la independència sigui la millor de les opcions: assenyaleu.

Assenyaleu que és vergonyant el grau d'utilització política dels mitjans públics catalans per part d'una opció política. Denuncieu que no és lícit sotmetre a la televisió i ràdio pública al nivell de manipulació i manca d'imparcialitat als que estan sotmesos actualment. Defenseu una democràcia de qualitat, que respecti la pluralitat. Assenyaleu i no amagueu la crítica destacant allò que també es fa malament a altres indrets. Si el que us preocupa principalment és Catalunya, no us escudeu amb l'argument que els altres també ho fan.

Assenyaleu que és una trampa democràtica prendre a la ciutadania el seu dret a fer rendir comptes als seus governants. Alceu la veu per denunciar que Artur Mas s'amaga a una llista per evitar el cost polític de la seva acció de govern contrària als interessos de les classes populars.

Assenyaleu que dirigents que han format part d'un partit on la corrupció és estructural no poden formar part, ni molt menys liderar, cap nou govern a Catalunya. No col·laboreu amb el vostre silenci en l'operació de supervivència d'un espai polític que ha demostrat fer de la corrupció el seu mecanisme habitual de fer política. No permeteu l'engany de pretendre construir un país net amb aquells que no en tenen res de net.

Assenyaleu que no és lícit l'intent d'una llista d'apropiar-se de símbols i sigles que no els pertanyen mitjançant la captació d'exmembres d'altres espais polítics que comercien amb un capital polític que no els pertany.

Assenyaleu que, encara que pugui restar adhesions, el procès de transició cap a la independència no serà fàcil ni ràpid. Expliqueu que tindrà costos, també econòmics i que seran les classes populars les que, com sempre, més patirien les conseqüències. Assenyaleu les enormes dificultats que hi hauria per accedir al finançament dels mercats internacionals i les caresties a les quals ens hauríem d'enfrontar. No endolciu el procès cap a la independència amagant a la població que tindria un impacte molt important sobre les condicions vitals de, com a mínim, una generació de catalans.

Assenyaleu que no és possible una declaració unilateral sense conflicte amb un Estat que, tal com vosaltres mateixos remarqueu, no és dialogant. Assenyaleu que serà molt difícil comptar amb aliats internacionals i que una secessió ineludiblement hauria de passar per un diàleg i un pacte que ,des de el món independentista, es presenta com impossible amb l'Estat espanyol.

Assenyaleu que no és adequat, ni convenient als vostres interessos, la desqualificació personal, l'insult i la manca de respecte per aquelles persones que expressen punts d'opinió diferent i dubtes respecte a la postura majoritària. Censureu l'actitud de matonisme gregari existent a determinades xarxes socials vers aquells amb opinions diferents. No permeteu que estem tan sols assenyalant.

Assenyaleu, en definitiva, tot allò que a molts ens allunya del vostre projecte i llavors serà quan podrem començar un debat de fons sobre si ens convé o no la independència.

Candidatura a conseller i consellera de l'Eixample

Animat per moltes companyes i companys finalment m'he decidit a presentar la meva candidatura a conseller de districte a l'Eixample i concòrrer a les primàries de conseller de Barcelona en Comú que tindran lloc el proper 16, 17 i 18 de juliol.

Ho faré conjuntament amb la Isabel Giralt Sampedro que ha estat consellera aquest últim mandat.  Fa tres anys que conec a la Isabel i és una persona treballadora, compromesa, il.lusionada i il.lusionant, que pot aportar al districte de l'Eixample l'experiència necessària per aquests propers quatre anys de mandat que no seran gens fàcils. Els dos formem una llista alternativa i intentarem ser dos dels tres consellers i conselleres que s'han d'escollir em aquest procés.  Us animo a que,  escolliu a qui escolliu,  si esteu registrats i registrades a Barcelona en Comú i viviu a l'Eixample, participeu d'aquesta oportunitat d'escollir el consellers o consellera del districte.  

Aquest link us postarà a la nostra pàgina de Facebook

                                                                                        
Aquí us deixem algunes propostes d'acció política pel districte que intenten recollir moltes de les lluites i reivindicacions que afecten al territori. Durant el temps que he fet tasques de coordinació de l'agrupació d'ICV a l'Eixample i de l'espai Àgora, he tingut l'oportunitat de conèixer moltes associacions, moviments,  activistes i ciutadanes i ciutadans amb els que he pogut escoltar de primera mà quines són les necessitat, carències, potencialitats i reptes del districte. L'experiència de la Isabel com a consellera de districte de l'Eixample també l'ha permès tenir una visió àmplia del territori i una relació de primerà mà amb les associacions, moviments i ciutadania del districte que ens ha ajudat a plantejar el nostre pla d'acció  política.

Propostes d'acció política per l'Eixample

En primer lloc qualsevol acció de govern al districte de l'Eixample ha de partir de l'objectiu de garantir uns drets socials bàsics a la ciutadania: salut, habitatge, educació, dret a l'alimentació i als subministraments bàsics i a un treball digne. També el dret a viure a un barri i un districte amb un entorn pensat pels i en el veïns i veïnes que hi conviuen.

Cap reforma urbanística s'hauria de dur a terme sense la consulta prèvia dels habitants dels barris afectats mitjançant diversos mecanismes de participació en funció de la rellevància de l'afectació (consells de barri o consulta ciutadana). Per tal que la participació sigui de qualitat cal una ciutadania informada. En aquest sentit serà responsabilitat del districte assegurar-se que es disposa d'una informació entenedora per tothom i fomentar la participació entre els veïns i veïnes del barri.

Cal reorientar la reforma de l'Av. Paral·lel que actualment vol transformar-lo en una avinguda comercial per turistes cap a una avinguda que torni a ser un nucli cultural de la ciutat. Caldria també codecidir amb el veïnatge l'ús de les places que s'han generat amb la recentment fallida reforma.

La reforma del mercat de Sant Antoni millorarà l'atractiu turístic del barri. Les restes trobades així com l'interès comercial i urbanístic del mateix mercat provocarà probablement un increment del flux de turistes. Casos com el de la Sagrada Família o el Born ens fan veure que cal avançar-se a les conseqüències negatives que aquest augment del flux turístic pot tenir pel barri. En aquest sentit la gestió de les llicències d'activitat mitjançant un pla d'usos del barri ha de fer compatible aquesta activitat turística amb la necessària conservació del comerç de proximitat. També serà necessari definir un numerus clausus de places residencials turístiques (siguin hoteleres o en forma de lloguer habitacional).
 
Caldrà iniciar un procès participatiu perquè els veïns i veïnes de Sant Antoni decideixin l'ús de les noves places al voltant del mercat de Sant Antoni i de l'espai que es alliberarà a Ronda Sant Antoni quan es desmunti el mercat temporal.

Caldria repensar l'espai públic de l'Eixample de forma global i valorar la possibilitat d'entendre moltes zones com una superilla. En tot cas, caldria redefinir els usos adaptant-los als diversos col·lectius que resideixen al districte i evitar que el vehicle sigui l'element que defineixi l'espai públic, com passa actualment. Els objectius: millorar la vida en comú de la ciutadania, la qualitat ambiental, incrementar les zones verdes, crear espais d'interrelació veïnal...etc

Cal dedicar el solar de les "Hermanitas de los pobres" a una àmplia zona verda, amb equipaments públics de proximitat que li donarien vida, com l'institut, l'escola bressol i els pisos adaptats per a gent gran, reivindicats pel moviment veïnal des de fa anys.

Caldria fer una revisió de l'espai dedicat a terrasses i vetlladors al barri per tal de fer compatible l'ocupació de l'espai públic per un ús comercial amb el dret de la ciutadania a la mobilitat.

És necessari respectar els acords del procés de participació que es va dur a terme l'any 2009 per definir l'ús del solar de la Model.

Cal posar en marxa de forma participativa un nou pla d'equipaments per a la dreta de          l' Eixample i Fort Pienc per tal de donar sol.lució al dèficit d'equipaments que pateixen.

Caldria iniciar un debat ciutadà de qualitat sobre l'entorn de la Sagrada Família per tal que siguin els veïns i veïnes de la zona , afectats per la pressió turística, els que co-decideixin qualsevol possible solució

Hem de defensar una sanitat pública de qualitat i revertir les retallades i privatitzacions realitzades. El CAP Manso i l'Hospital Clínic són dos dels centres públics sanitaris que estan actualment amenaçats i que hem de preservar.

Cal fer front a la carència de places públiques d'escoles bressol al districte de l'Eixample. També caldrà reclamar la construcció de l'Institut Angeleta Ferrer i que s'iniciïn l'abans possible les obres de l'institut de Germanetes.

Caldrà ajudar des del districte a erradicar qualsevol tipus de discriminació per raó de raça, gènere, diversitat sexual o qualsevol altre motiu. Caldrà col.laborar en el desplegament de la llei per eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Volem un districte sense LGTBifòbia.

Cal incidir en la descentralització de l'Ajuntament per apropar l'administració i la política a les persones a través dels districtes. Els mecanismes haurien de passar per fer vinculants les decisions preses en el si dels consells de districte, que els districtes tinguin la capacitat de decidir sobre un porcentatge important de la despesa pública (que alhora hauria de codecidir-se amb la ciutadania) i que es consideri el districte una unitat política es puguin escollir els consellers i les conselleres de forma directa.

Cal millorar l‘incidència de la ciutadania en els espais formals de participació com ara els consells de barri, les audiències públiques i les comissions sectorials. La fórmula per tal que aquests espais de participació tinguin un major ús i incidència és incrementar els mecanismes de vinculació de les decisions preses.

Caldria establir el dret de la ciutadania a impulsar consultes ciutadanes en l'àmbit del barri per determinades qüestions (per exemple urbanisme) tant per validar decisions preses en l'àmbit de l'Ajuntament o bé del districte com per promoure actuacions per part del consistori.

El Departament de Recerca i Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona va elaborar un índex de solitud per grup d’edat del qual s’extreu que un 26% de persones de 65 anys o més de la ciutat viuen soles, elevant-se aquest percentatge al 31% en el cas de persones de 75 anys o més. S' observa el perfil femení de l’exclusió social, atès que les dones pateixen més solitud que els homes. Aquest problema incideix especialment al districte de l'Eixample, on és notori l'existència de moltes dones que resideixen soles. En aquest sentit caldria incloure el fet de viure en solitud com un factor d'exclusió social d'especial rellevància al programa de serveis socials dels barris. Per tal de donar-hi resposta convindria estudiar plans d'acompanyament i d'intercanvi comunitari, tot col·laborant amb aquelles associacions i iniciatives socials que ja hi treballen.

Atenent a l'existència de veïns i veïnes sense sostre al districte caldria valorar la possibilitat d'obrir un centre d'acolliment nocturn per a persones sense sostre que doni resposta a les seves necessitats.

En definitiva, drets socials, un model de districte pensat i decidit per les persones que hi resideixen i tractar de fomentar la participació ciutadana trobant mecanismes amb incidència real en les decisions que apropin l'administració als barris de l'Eixample.

Lluita de frames

Podem i l'independentisme han sabut entendre que els mitjans de comunicació construeixen realitat en filtrar i limitar el nombre d'alternatives per a la ciutadania. Podem ha construït un relat entre casta i la resta de la ciutadania, entre els vells partits polítics sorgits en la transició política i un nou partit polític immaculat, entre les formes tradicionals d'entendre la representació política i una nova forma de plantejar la política. Aquest relat binari i de conflicte s'adapta perfectament a la forma en la qual els mitjans de comunicació expliquen i construeixen la realitat mediatizada que viu la ciutadania. Així mateix l'independentisme no ha dubtat a plantejar el debat polític des d'una perspectiva també de confrontació, en aquest cas amb la resta de l'Estat. Per construir identitats parteixen de la contraposició amb l'altre.

Els projectes polítics necessiten diferències que puguin ressaltar per orientar el vot i mobilitzar als seus potencials seguidors. Les divisions culturals o socials han estat el recurs habitualment emprat per crear identitat col·lectiva i ser palanca de vot. El vot té, en part, un caràcter reactiu. Es vota també en contraposició al que es rebutja. La construcció de la pròpia identitat social o política té també un component reactiu: la definició del grup al que un pertany s'elabora rebutjant allò que no et defineix. Aquestes divisions, cleavages, frames o eixos sobre els quals s'orienta el debat polític i el vot no són il·limitats, existeix un numerus clausus de les mateixes que poden tractar de ser activades per les diverses opcions polítiques. Els partits o opcions polítiques proposen un principi de divisió o un altre amb l'esperança que sigui aquell que orienti el vot d'una forma més eficaç per als seus interessos polítics o electorals. A Catalunya la creixent bel·ligerància de l'independentisme cap a Podem, i altres noves apostes polítiques, s'explica precisament perquè aquest últim apel·la a una línia de fractura diferent a la qual ells plantegen i pot, potencialment, canviar el marc de referència.

Tal com explica Daniel Innerarity, els mitjans esquematitzen els esdeveniments amb els quals les persones expliquen, estabilitzen alternatives i construeixen l'àmbit del que resulta possible. En la seva funció de agenda setting els mitjans institucionalitzen uns temes, focalitzen l'atenció sobre determinats assumptes i estructuren l'espai públic. Fins al sorgiment de Podem i altres projectes que, de moment en clau municipal, plantegen un nou eix de debat, l'independentisme havia estat especialment reeixit en aconseguir que els mitjans de comunicació adaptessin els esdeveniments mediàtics i els fenòmens amb valor informatiu als seus plantejaments. El sorgiment d'un fenomen que disputa la realitat de referència pot explicar, en part, el declivi que experimenta el suport al projecte independentista, segons semblen indicar les últimes dades demoscòpiques. Un sector de l'independentisme és conscient que un nou eix de debat pot potencialment afeblir les seves aspiracions i és per això que intenten incorporar els nous actors al frame territorial, interpretant la seva aparició i els seus actes des d'un únic punt de vista.

Existeix, per tant,  competència entre Podem i l'independentisme per definir l'agenda política. En el fons el que tots dos projectes polítics intenten (com qualsevol altre) és que el frame, eix, o cleavage sobre el qual pivota el debat polític sigui aquell que més convé als seus objectius electorals o polítics. La lluita política a la qual assistim és més que mai una lluita de frames i les properes eleccions municipals seran, tot i que Podemos estrictament no es presenta,  un primer marcador per mesurar qui va guanyant en aquest lluita.

Podemos y el independentismo

Se acostumbra a explicar el auge del soberanismo independentista catalán por el fracaso para alcanzar una articulación territorial que permita un encaje de Catalunya y satisfaga, a su vez, a esa parte de la sociedad catalana que reclama más cuota de autonomía. Se ha señalado la sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 sobre el Estatut de Catalunya como el momento catalizador de un proceso secuencial de radicalización de los posicionamientos soberanistas. Sin embargo, si se analizan los datos demoscópicos del Centre d'Estudis d'Opinió se puede comprobar cómo, además de la sentencia, existe otro momento en el cual al apoyo al independentismo y el sentimiento independentista crece y que coincide con el ascenso al poder del gobierno del PP y la implementación de una serie de políticas de recortes sociales justificadas como consecuencia de la crisis económica. Este hecho parece indicar que existe otra causa que explica el aumento del apoyo a la independencia en Cataluña, esto es, la crisis económica y sus consecuencias sociales.

El conocido como proceso de transición nacional fue ideado, desde su inicio, como una disputa por la opinión pública. El soberanismo se ha esforzado en construir un relato atractivo del proceso que fuera capaz de atraer no tan sólo a los convencidos, sino también a aquellos que hasta ese momento se habían mostrado reticentes, dudosos o simplemente no se sentían interpelados por el soberanismo.. Para construirlo se ha recurrido a elementos de la psicología positiva, esto es, presentar el futuro del proyecto político planteado como algo positivo y alcanzable atendiendo al voluntarismo  de los actores-ciudadanos implicados en el mismo. Han sido frecuentes la utilización de imágenes-relato que incidían en ese aspecto: el viaje como metáfora del proceso y la unidad, la voluntad y la creencia como requisitos para alcanzar el objetivo

Esta apelación a la voluntad de los participantes como solución a los problemas, así como presentar
un futuro ideal en caso de poder ejecutar el proyecto político, es algo que comparten el soberanismo
catalán y Podemos. En efecto, Podemos surgió con una estrategia comunicativa muy definida:  nace con el afán de ser un proyecto de éxito y por ese motivo su estrategia comunicativa es prioritaria en su estrategia política. Podemos analiza el contexto de crisis de representación política y crisis económica que tuvieron expresión en las movilizaciones del 15M, tiene en cuenta el contexto de crisis conceptual de la izquierda clásica y de la socialdemocracia, y se presenta como capaz de dar respuesta a las crecientes demandas de mayor participación política de la ciudadanía y de ofrecer una aparente nueva forma de organización en consonancia con esas demandas.

Se trata al fin y al cabo de dos proyectos que, de forma diferente, ofrecen romper con el “status quo”, con una situación social que es percibida negativamente por gran parte de la ciudadanía. Ambos proyectos basan parte de su crecimiento en ser capaces de ofrecer un relato que pretende ser solución a las consecuencias de la crisis económica: por la vía de un aumento de recursos económicos y la construcción de un nuevo Estado por parte del soberanismo y por la vía de acabar con los privilegios de una difusa “casta” y modificar sustancialmente el funcionamiento de las instituciones, por parte de Podemos. Ambos proyectos comparten, a su vez, un elemento que explica en parte su éxito: relatar que el contexto es el adecuado para que los proyectos puedan llevarse a cabo. Podemos y el independentismo construyen relatos que intentan expresar que la situación política, social y económica actual es una ventana de oportunidad que puede permitir que sus planteamientos se lleven a cabo. Ideas que en otro momento pueden ser percibidas como irrealizables, son presentadas como alcanzables si consiguen el apoyo necesario. Todo es cuestión de voluntad.

La relación inversa entre ambos proyectos se ha hecho evidente en Cataluña. En cuanto Podemos alcanzó buenos resultados en las elecciones europeas de mayo, el discurso soberanista empezó a vislumbrar el riesgo potencial que un crecimiento de Podemos puede tener para sus planteamientos. A medida que les encuestas han ido mostrando un mayor apoyo a Podemos, el nivel de confrontación del soberanismo hacia Podemos ha ido incrementándose en intensidad, alcanzando su cenit en la visita de Pablo Iglesias a Catalunya. La interpelación directa del líder de Podemos a la CUP haciendo mención al gesto de abrazo entre David Fernández  y Artur Mas, venía a resaltar, mediante la apelación a una imagen, el hecho que un partido de izquierda alternativa ha convergido políticamente con un partido de centro-derecha o derecha por la cuestión nacional. Esta acusación fue contestada con alusiones a Podemos como nueva forma de lerrouxismo poco sensible a las reivindicaciones soberanistas o bien directamente mediante acusaciones de ser  "quintacolumnismo" del nacionalismo español más centralizador.

Podemos es visto como un riesgo potencial por el independentismo por dos motivos: en primer lugar porque rompe la lógica de un gobierno central insensible a las demandas de mayor autodeterminación provenientes de Catalunya. El auge del independentismo es explicado, en parte, por la negativa por parte de los principales partidos españoles, PSOE y PP, a aplicar fórmulas intermedias de descentralización política, tales como el federalismo, así como a reconocer mayores cuotas de autogobierno y el derecho a la autodeterminación. Los independentistas temen que la aparición de un partido con posibilidades de ser decisivo en la gobernabilidad de España que, a su vez,  trasmite una mayor sensibilidad hacia Catalunya puede volver a hacer factible y, por lo tanto recabar apoyos, para la llamada tercera vía.

En segundo lugar, Podemos representa una nueva alternativa para aquellos ciudadanos descontentos con la situación política, social y económica, que habían podido ver en la independencia, y por lo tanto en el proceso de construcción de un nuevo estado, una posibilidad de cambiar el marco institucional y las condiciones sociales y económicas.

En qué medida será capaz de afrontar Podemos el reto nacional planteado desde Catalunya de forma que no le haga perder apoyos en el resto del Estado es una de las incógnitas que nos depara el futuro político inmediato. Podemos ha iniciado un viaje hacia la centralidad desde las elecciones europeas del pasado mayo. Hasta qué punto este viaje al centro le acerque al centralismo tendrá importantes implicaciones. 

Asimismo, el reto que supone Podemos al proceso de transición nacional iniciado por los independentistas explica el avance electoral en Catalunya y, probablemente, explica en parte también el ligero declive del apoyo ciudadano a su proyecto político que parecen apuntar la últimas encuestas.

Barcelona en Comú, el millor dels noms

La confluència a Barcelona és ja una realitat. Després de mesos de debats, assemblees, reunions i jornades ha cristal·litzat en la candidatura Barcelona en Comú. Ha estat un procès fruit de la generositat, implicació i esforç de molta gent diversa que ha entès l'importància de ser capaços de posar-se d'acord tenint sempre present les necessitats de la ciutadania. 

El nom amb el qual es presentarà a les eleccions serà finalment "Barcelona en Comú" i no pas "Guanyem" a causa de problemes amb el registre d'aquest darrer nom. Tot i que el canvi de nom ha estat forçat per les circumstàncies, crec que ajuda a transmetre millor la idea que hi ha darrere de la confluència. 

Guanyar és el mitjà a través del qual la ciutadania pot tractar de recuperar unes institucions que han passat a defensar els interessos d'uns quants. Guanyar és un objectiu a curt termini, una condició indispensable per poder implementar un programa concret i tractar d'iniciar una nova forma de fer política. Guanyar és sens dubte important i fer-ho implica renunciar a postures essencialistes de resistència que de poc serveixen a la gent. 

Però el que realment importa és què es fa un cop s'ha assolit el primer repte i és en aquest sentit que "en Comú" reflecteix millor el projecte. Perquè la confluència és definir uns objectius en comú a partir d'un diagnòstic compartit . És també tractar de fer realitat allò que tantes vegades s'ha teoritzat: aprofundir en la democratització de la política des de l'organització més propera, el municipi, i fer la política entre totes i tots, en comú. 

Confluir és també que espais polítics diferents treballin plegats, en comú, per tal d'assolir aquests reptes, sumant i aportant cadascú aspectes complementaris. 

La candidatura té, a més, el repte de recuperar el bé comú més important pels habitants de Barcelona, la seva ciutat. És un bé comú perquè ens pertany a totes i tots plegats i no pas a una minoria i és per això que la democràcia participativa és un fonament per la candidatura: tots hem de poder codecidir què fem amb allò que compartim. 

Barcelona ha esdevingut una ciutat trencada socialment i la candidatura tindrà com uns dels seus objectius prioritaris lluitar contra la desigualtat i la pobresa, per fer una ciutat més inclusiva on tothom tingui igualtat d'oportunitats i se senti part d'un projecte comú. 

I és que si s'hagués de definir en una frase què es tracta de fer a Barcelona amb la confluència podria ser "En comú decidirem què fem amb el que és comú".